La Història desconeguda

Humor francès

2011-10-17T02:50:00.000-07:00

Al Decembre marxo a París. No és que em faci la mateixa il·lusió que anar a Londres, però al cap i a la fi París també deu tenir el seu encant i, donat que sóc una gran fan de la gastronomia en general, de ben segur que m'hi trobaré bé. A més a més, el meu cognom és "París" precisament, així que hauré d'anar-hi algun dia per a evitar el recurrent "i no coneixes París?". Enfin.

És així com he recordat una anècdota que ens pot donar la idea del fiable que és la premsa. Recordem que entre 1814 i 1815 Napoleó mirava intranquil la situació de França des del retir a Elba. Coneixent el personatge, no és estrany que decidís sol·lucionar els problemes del contret imperi a la seva manera : davant d'una inexplicable distracció de les guardies britàniques i franceses, Bonaparte va embarcar amb 600 homes a Ponferraio el dia 26 de febrer de 1815.

Quan el diari francès "Le Moniteur Universel" va saber de la fuga de Napoleó, a mesura que l'emperador s'atançava a París, es van succeir una sèrie de titulars que, de llegir-los tots seguits, podrian ser una mostra del peculiar humor francès:

9 de Març : "El Monstre es va escapar del seu desterrament".

10 de Març : "L'Ogre cors ha desembarcat a Cabo Joan".

11 de Març: "El Tigre s'ha mostrat al terreny. Les Tropes avancen per aturar per tot arreu el seu progrès, així conclourà la seva aventura miserable arribant a ser un vagabund entre les montanyes".

12 de Març: "El Monstre actualment ha avançat per Grenoble".

13 de Març :"El Tirà és ara a Lyon. S'estèn la por als carrers per la seva aparició".

18 de Març :"L'Usurpador s'ha aventurat a atançar-se, és a 60 hores de marxa de la capital".

19 de Març :"Bonaparte avança amb marxa forçada, però és impossible que pugui assolir París".

20 de Març :"Napoleó arribarà als murs de París demà".

21 de Març :"L'Emperador Napoleó és a Fontainebleau".

22 de Març: "La tarda d'ahir La seva Majestat l'Emperador va fer la seva entrada pública i va arribar a Les Tulleries. Res no pot excedir l'alegria universal. Visca l'Imperi!

El curiòs de la història és que, en un principi, aquest diari era un diari de propaganda Napoleònica, però al 1811 va perdre el nom de "Gaceta Nacional" i, perduda en part la seva exclusivitat política, va carregar contra el que era el seu cap, pensant erròneament que Napoleó no podria tornar mai de la illa.

Com deia, humor francès.

La nena de l'abric roig

2011-10-12T01:33:00.000-07:00

Fa quasi ja dos anys que vaig escriure l'última entrada a aquest bloc. Hi deia que no m'atrevia a obrir i menys a sopar una llauna de carn Spam que havia comprat a Londres. Encara avui no la he obert. El dia que ho faci, potser, n'hi sortiràn espirits o alguna cosa semblant. Em passa el mateix amb una ampolla de cervesa de l'Athletic de Bilbao. Algú vol vindre a provar tan meravellós sopar?

No he estat massa inspirada, però fa dos dies vaig reveure la magnífica pel·licula de Spielberg "La llista de Schindler", treball que per cert el director va presentar com projecte de final de carrera (per fotre, suposo). A aquest film, en blanc i negre, existeix una escena on hi surt una nena amb un abric que es dintingueix de color roig.

El director, sembla, va voler aïllar una durísima història de l'holocaust nazi a la II Guerra Mundial i que explicava per a Joseph J. Preil un jueu polonès que va sobreviure al camp Plaszow, Aaron Schwartz:

"Quan vaig arribar a Plaszow el primer dia, em van posar a un grup per a cavar una tomba immensa... van portar camions, amb nens de dotze anys o més, i els van matar a tots... quan van arribar a les tombes van ser disparats allà mateix.

Un grup portava, amb un carretó, algun clor i ho posava damunt, doncs hi havia una quantitat tan tremenda de cossos en aquestes tombes.. Una nena, una noia rossa bella, es va asseure sobre la tomba, vestida amb un abric blanc esquimal, tot ensangonat, i va demanar una mica d'aigua.. aquesta nena havia empassat molta sang, ja que tenia un tret al coll. I llavors va començar a vomitar terriblement. I llavors es fica com si fos al llit i diu, "Mare, dóna'm la volta, dóna'm la volta."

Aquesta nena no va saber què li passava. Li van disparar, estava mig morta després del tret. I es va asseure sobre la tomba, entre tots els cadàvers, i va demanar aigua.. estava encara viva. No hi havia mare, només nens del ghetto de Cracòvia.

Així que estava de cap per avall aquesta nena, i va demanar que li donessin la volta. Què va succeir després? No ho sé. Va ser enterrada viva, probablement, coberta de clor... Estic segur, perquè no li van pegar un altre tir a aquesta noia."

Realment terrible. Així és la guerra.

Font: http://www.auschwitz.dk/redgirl.htm

Spam

2010-01-02T10:43:00.000-08:00

Fa 2 dies, 2 hores i 38 minuts que vaig deixar enrere Londres (no me l'enyoro, no pas, què us fa pensar això?) i, a més a més del Big Ben, la Torre de Londres, el British Museum o Trafalgar Square, vaig trobar-hi una cosa menys espectacular, però més inesperada: una llauna de carn marca Spam.

Spam és la paraula que avui dia fem anar fent referència al correu, sovint publicitari i sempre molt molest, que rebem per e-mail. Aquest tipus de missatges podriem dir que ens apareixen dia sí i dia també a la nostra safata d'entrada, però per què en diem Spam?

La paraula en qüestió té el seu origen a la II Guerra Mundial. L'empresa "Hormel foods" va treure al mercat durant 1937 unes llaunes de carn anomenades Spam, basant el nom en una paraula única formada per "Spice"(picant) i "Ham" (pernil). El fet d'estar enllaunat facilitava el trasllad d'aquest aliment i soldats britànics i soviètics el rebien massivament a les seves files.

Més endavant, els magnífics Monty Phyton recuperaven el terme a un important nombre d'sketchs i, el seu costum de repetir la paraula a diversos anuncis publicitaris fins la sacietat va traslladar-se al molest correu electrònic que, com la carn a la II Guerra Mundial i la paraula a les actuacions dels Monty Phyton, apareixia a tota hora i a tot arreu.

Ara, encara no he sigut prou valenta per a tastar el menjar del qual us estic parlant, sembla la carn que li dóno al gosset, però és una llauna famosa a la II Guerra Mundial i recuperada pels Monthy Phyton... No es podia deixar de comprar!

Que tingueu un feliç any nou i el pobres ja sabeu, l'important és la salut (per això encara m'ho repensaré lo de sopar Spam avui).

La batalla d'Agincourt

2009-02-19T13:47:00.001-08:00

El 25 d'octubre de 1415 les tropes franceses i angleses es trobaven a Agincourt (Azincourt), disposades a batire's en una batalla que resultaria històrica dins de la guerra dels 100 anys.

La diferència numèrica era extrema i molt favorable a les tropes franceses, ja que els exèrcits beligerants estaven distribuïts de la següent manera*:

Exèrcit anglès :

Comandant:Enric V de'Anglaterra

Senyors : 24

Homes a peu i cavall : 1.200

Arquers a peu : 3.700

Arquers a cavall : 4.000

Exèrcit francès :

Comandant:Condestable Carles d'Albert i Mariscal le Maingre

Senyors : 23

Homes a cavall : 8.400

Homes a peu : 14.000

Arquers : 2.000

Els temuts arquers anglesos, tot i saber els problemes que causaven a França, no eren prou per a superar l'immens avatatge numèric, encara que poc sabien aleshores com de contraproduent resultava un exèrcit d'aquesta mida quan la batalla s'havia de desenvolupar a l'estret bosc de Tramecourt. L'exèrcit de d'Albert i Le Maingre, encara havent arribat abans al camp de batalla, va optar per col·locar-se en profunditat al llarg del bosc, el que afavoria tremendament els anglesos i els seus arquers. Així va passar que els arquers no van tenir un gran problema a l'hora d'aniquilar els homes que avançaven a peu cap a la seva posició.

No contents amb aquesta errada tàctica, semblaven desconèixer el territori que amb sang i suor volien defensar, ja que les plujes recents havien fet del bosc Tramecourt un terreny pantanós. Va ser per això que la cavalleria pesada francesa va quedar absolutament paralitzada pel fang, obligant els seus homes a lluitar en el cos a cos, on els francesos van començar a patir la seva derrota : portaven armadures de més de 35 kg, sense comptar el casc o la cota de malla i, tot i que una armadura d'aquesta mena els protegís dels arcs anglesos, poc podien fer davant dels àgils homes d'armes d'Enric V.

Així va ser que entre poc més de 6.000 anglesos uns 30.000 fidels a la corona de França van rebre les seves i les del veí. Enric V va prohibir els robatoris, les violacions i qualsevol cosa que fes pensar que estaven envaint una terra aliena. Els anglesos, deien, recuperaven el que era seu.

* La majoria de fonts asseguren que la diferència numèrica era molt major, però m'he estimat més tirar per baix

Fonts : Wikipedia

El perill d'un mots encreuats

2009-02-12T12:31:00.000-08:00

Vaig tancar fa poc aquest bloc d'únic lector, però el cas és que la preparació del nivell C m'ha fet tornar a obrir-lo. En principi i que jo sàpiga, l'èxamen és el 6 de juny, aniversari del Dia D, cosa que m'ha fet recordar una curiosa anècdota sobre la missió a Normandia.

Els preparatius per al desembarcament del 6 de juny de 1944 es van portar a terme sota el més absolut dels secrets militars, ja que suposava l'entrada americana en terra europea. El nom en clau d'aquesta operació era "Overlord" i les platges escollides per a la invasió portaven el nom, també en clau, d'Omaha i Utah. Els ports artificials de les tropes aliades es deien "Mulberry A" i "Mulberry B" i eren una peça més de la maquinària Neptune, el nom que rebia el conjunt d'operacions navals.

La història comença a posar-se interessant quan un coronel, coneixedor dels detalls del desembarcament i aficionat als mots encreuats, descobreix dies abans del Dia D que als mots-creuats del diari Daily Telegraph hi apareixen des de fa unes setmanes, entre horitzontals i verticals, una sèrie de paraules massa properes a la realitat que tant havien tractat d'ocultar els aliats: el 2 de maig hi apareixia la paraula "Utah". 20 dies després, el dia 22 de maig "Omaha" i, el dia 30 del mateix mes, la paraula "Mulberry". L'1 de juny sortia "Neptune" i el dia 2, només quatre dies abans de l'operació, el nom triat per a la invasió d'Europa : "Overlord".

Els responsable d'aquests mots encreuats, lògicament prés per espia, era un mestre d'escola anglès de nom Leonard Sidney Dawe que, evidentment, es va trobar, a 48 hores del Dia D, davant de l'interrogatori d'un equip de contraespionatge de Scotland Yard.

Les inverstigacions però, van provar la innocència del mestre i la operació "Overlord" va continuar endavant i com estava previst. Amb tant incrïbles casualitats no és estrany que, encara ara, sorgeixin veus qüestionant la bona intenció del senyor Dawe.

Fonts : "The largest day" (Cornelius Ryan) i "Las cien mejores anécdotas de la II Guerra Mundial" (Jesús Hernández)

Tancat

2009-02-01T14:59:00.000-08:00

Immortal Fidel

2009-01-17T16:15:00.000-08:00

El que fou president de Cuba, Fidel Castro, potser pugui presumir de poques coses, però entre aquestes poques es troba, sense cap mena de dubte, la capacitat per a sobreviure que sempre ha mostrat. El lector pot pensar que el motiu d'aquest escrit és la seva ja avançada edat i duradora vida. També el fet que Fidel hagi estat donat per mort desenes de vegades els últims mesos, sense que això fos mai una realitat. Però el cert és que m'estic referint a les 638 vegades que, els uns o els altres, han intentat acabar amb la vida del cubà.

Els eterns enemics de Cuba, els United States of Amèrica, s'enduen el premi als més tossuts : durant el mandat d'Eisenhower ho van intentar 38 vegades, 42 vegades durant el de Kennedy, Johnson va fracassar 92 vegades i el poc carismàtic Carter 64. La major tenacitat la va mostrar l'administració de Nixon amb 184 intents i, sota el mandat de Reagan, la vida del cubà va estar en perill fins a 197 vegades. Clinton i Bush pare semblaven els més pacífics, amb només 16 i 21 vegades. Tot sense tenir en compte les tentatives de George W. Bush, que no són conegudes encara.

El cert és que fins i tot la Màfia va tractar d'acabar amb Fidel Castro, que no és estrany continuï viu sabent dels extravagants mètodes que van arribar a fer anar per a acabar amb la vida del "revolucionari" :

- Fent-li arribar un equip de submarinisme infectat de tuberculosi.

- Enverinant o posant explosius (!) als puros de la marca favorita de Fidel.

- Omplint mol·luscs d'explosius sabent de la passió de Fidel pel submarinisme.

-Amb una metralladora dins d'una falsa càmera de televisió (!!).

Però el més destacat és l'intent d'assassinat per part de Marita Lorenz, una ex-amant de Fidel contractada per la CIA i que havia d'enverinar-lo una vegada arribés fins ell. Fidel Castro, estranyat per la tornada de la seva amant despitada, va preguntar-li si el volia matar. Després de la resposta afirmativa de Marita Lorenz, el líder cubà va donar-li una pistola carregada demanat-li que acabés tan aviat com fos possible. L'ex amant, probablement enamorada de Fidel, no va ser capaç de fer-ho i el polític va sobreviure aquesta vegada també.

Milers de cubans continuen amb el desig de viure a una Cuba lliure i ells, millor que ningú, podrien aplicar el dit aquell de "mala hierba nunca muere".

Fonts : Wikipedia

P.S.- Tinc especial simpatia pels cubans i no puc escriure sobre Cuba sense fer una petita reivindicació, així que cito una famosa frase dels cubans a l'exili: ¿Pero qué culpa tengo yo de haber nacido en Cuba?

El Nobel de la Pau... Hitler o Stalin?

2009-01-10T13:34:00.000-08:00

Tot i sentir, sovint, algun personatge famós parlant de la seva nominació al Nobel, el cert és que les nominacions d'aquests premis no es poden saber fins 50 anys més tard, moment en el qual es revelen els noms dels afortunats, així com la identitat de qui els ha proposat. Tot el demés acostumen a ser mentides sorgides de la publicitat o l'afany de notorietat.

I ara, avui per exemple, ja podem consultar les llistes de nominats durant els anys de la II Guerra Mundial. Un d'aquests nominats era el màxim responsable de l'Holocaust jueu, Adolf Hitler, proposat per un parlamentari suec de nom E.G.C. Brandt l'any 1.939, que no semblava imaginar el que el líder nazi pensava fer només uns anys després. Així ho confirma la pàgina dels premis en qüestió, que ens aclareix també el motiu de tan curiosa (terrible) nominació : Hitler era el líder del partit nacionalsocialista alemany, el partit nazi que llavors no anava lligat a l'extermini massiu de persones. Per sort, el líder alemany no va guanyar el Nobel però, d'haver-ho fet, hagués estat la entrega dels premis més irònica de la Història : al poc temps d'haver recollit Hitler el Nobel de la Pau, l'únic Nobel que s'entrega a Noruega, aquest país hagués estat invadit per l'Alemanya del Führer en l'anomenada "Operació Weserübung".

Hitler no és l'únic personatge de dubtosa moral que ha estat relativament a prop de guanyar un premi per la seva contribució a la pau. El tsar roig, Joseph Vissarionovitch Dzhugashvili (Iòsif Stalin) va ser-hi nomenat dues vegades! La primera l'any 1.945 per Haldvan Khot, un membre del Nobel Committee que també va nomenar Churchill i que proposava reconèixer el paper que el dictador va jugar en la fi de la II Guerra Mundial. L'any 1.948 Wladislav Rieger, un professor universitari de Praga, va estimar que el temut líder mereixia ser guanyador d'aquest premi.

Des del frau de Rigoberta Menchú, cap nominació ens sorprén tant com abans. Ben pensat, no és estrany la presència d'aquests tipus de personatges a les llistes d'un premi del qual el fundador és ni més ni menys que Alfred Nobel, el creador de la tràgicament famosa dinamita.

Nit de Nadal durant la Gran Guerra

2009-01-06T03:26:00.000-08:00

A l'any 1914, la batalla d'Ypres va paralitzar momentàniament la I Guerra Mundial. Aquella nit de Nadal els britànics van veure com la divisió alemanya aturava la ofensiva que portava a terme i la substituia per unes llums que els britànics miraven estranyats : eren arbres de Nadal. A poc més de 50 metres de les línies enemigues, els alemanys cantaven "Stille nacht, Heilige nacht" ("Nit de pau, nit d'amor"), facilitant així la vinguda del foc britànic. Aquests, en canvi, van optar per replicar amb cançons pròpies de la seva terra, començant així una treva que podia haver aturat la Guerra.

Unes hores després, un soldat alemany es va atrevir a cantar la cançó en qüestió de peu, essent seguit poc després per alguns companys de la seva divisió. La companyia british però, no va voler disparar tampoc aquesta vegada : més aviat es va limitar a imitar els moviments alemanys, trobant-se alemanys i britànics al mig del camp de batalla on, hores abans, s'havien intentat matar. A vegades, fins i tot, acordaven una altra treva informal, per a benefici de tothom.

Al dia següent ambdós bàndols van complir la promesa de treva feta la nit anterior : es feien fotos i, fins i tot, es va organitzar un partit de futbol amb una pilota que (Déu sabrà per què) un escocès portava sempre al camp de batalla. Aquell dia, sembla, els alemanys van guanyar per 3-2 a un partit jugat amb absoluta cavallerositat. Van intercanviar el menjar, així com alguns regals de Nadal. També, menys agradable, es va dedicar a l'enterrament dels cossos caiguts durant d'altres nits.

Però tanta pau durant una guerra no podia durar gaire : quan a oides d'alts mandataris va arribar dita treva, enfellonits, van enviar-hi un Brigadier anglès que supervisés la zona. Així, els soldats d'ambdós bàndols havien de fer que res havia passat i que la guerra continuava. El Brigadier però, es va adonar que, tot i semblar les coses al seu lloc, un alemany sobresortia de la trinxera sense que cap anglès el disparés. Va obligar per tant a un soldat aliat a fer aquesta desgraciada mostra de lleialtat : el primer tir va allunyar-se molt del seu objectiu, també el segon, però la proximitat del tercer va fer entendre a l'alemany el que passava, tirant-se a terra com si realment hagués estat ferit.

Uns dies després, la Guerra a Ypres va continuar com ho havia fet sempre però, durant aquells dies, a la Gran Guerra també hi va ser Nadal.

Fonts : http://www.casusbelli.com i http://www.greatwar.nl

Teherán : Churchill, Roosvelt i... Stalin?

2009-01-02T14:14:00.000-08:00

Durant el mes de Novembre de l'any 1.943 Roosvelt, Churchill i Stalin tenien una cita a l'anomenda "Conferència de Teherán", exponent màxim de la cooperació entre els aliats.

El que pocs saben i, malauradament, ni Roosvelt ni Churchill van saber a llavors era que Stalin, el líder rus, realment no hi era : els dos líders d'occident s'estaven reunint amb un ballarí i actor de nom Félix Dadaev, un dels nombrosos dobles amb els quals comptava Iòsif Stalin.

El veritable zar roig era realment a Moscú, atès que trobava el moment de massa importància com per a lliurar el país de la seva presència : i és que Stalin, podriem dir, era el líder més temut pels seus i només la seva presència ja aconseguia que res sortís de l'ordre establert.

Tant és així que Félix Dadaev, notablement més jove que el dictador, ha trigat més de 50 anys en trencar el pacte de silenci que va fer al seu moment, tot i haver-se desclassificat certs documents al respecte durant l'any 1.996.

L'única diferència entre ells dos era el lòbul de la orella del doble, una mica més enganxat a la cara. També alguns tatuatges que Dadaev portava a la mà i que van ser convenientment amagats amb cremes especials. L'actor, a més a més, va haver d'engreixar-se 12 kilos i aprendre els gestos més singulars del dictador.

Com veieu, la realitat torna a superar la ficció. Oi que ja no us mireu la fotografia d'aquella conferència amb els mateixos ulls?

Sibarites

2008-12-22T09:43:00.000-08:00

Donem el nom de "sibarites" a aquelles persones especialment refinades i de gustos tan bons com cars. L'origen de tal sobrenom rau a la ciutat de "Sibari" i els seus habitants, els "sibarites", coneguts per la exquisitesa dels seus serveis. Tant era així que, fins i tot durant les més terribles batalles, cuidaven els detalls.

Els sibarites començaven l'atac amb la seva espectacular cavalleria, per a la qual havien compost una determinada melodia que els animals seguien trotant tots a l'uníson. Era per això que els seus contricants quedàven sovint petrificats davant de tal posada en escena essent sempre inevitablement derrotats.

L'any 510 a.C però, els ciutadans de la vella Crotona ja havíen sentit dels trepijocs sibarites al camp de batalla i, menys artístics però més realistes, van saber aturar l'avanç de l'exèrcit invasor : quan els cavalls sibarites començàven el preciós ritual, van sentir una melodia que l'exèrcit de Crotone havía compost especialment per a la ocasió. Els animals, acostumats a la cançó tradicional, es van desorientar presos d'una confusió que va permetre la victòria dels crotonesi i la posterior destrucció de la ciutat de Sibari.

Tot i la inutilitat de la posada en escena, no em negareu que allò devia ser un espectacle digne de reis; i és que els italians acostumen a convertir en art tot allò que toquen.

Fonts : "El libro de los hechos insólitos" de Gregorio Doval.

I 10 curiositats més

2008-12-19T13:48:00.000-08:00

1.- En euskera no es diferencia el sexe de les paraules, no diem "la casa" o "el cotxe", sinó que posem una "a" al final de paraula que fa d'article.

2.- Quan una persona mort, la acomiadada no es fa amb el tradicional "Descansi en pau", sinó amb un més sentit "Agur eta ohore" ("Adèu i honor").

3.- Per a felicitar una persona, ja sigui per un aniversari o un èxit, fem anar l'expressió "Zorionak" que realment vol dir "Bona sort". En canvi, si volem desitjar bona sort, hem de fer anar "Zorte on", importat del castellà.

4.- Els bascos, generalment, ens parlem de vosté, tant si parlem amb els pares com amb el nostre millor amic. El tuteig també es fa anar, però representa molta confiança i s'han d'utilitzar uns verbs diferents... i complicadíssims!

5.- Com explicava al darrere post, l'euskera és un idioma molt literal. Així no és estrany sentir-nos dir "Betaurrekoak" ("El de davant dels ulls") quan ens referim a les ulleres o "Urdaiazpikoa" ("El de sota l'estòmac") per a dir "Pernil".

6.- En estàndard, els dies de la setmana es diuen de la (curiosa) següent manera:

Dilluns : Astelehena ("Primer de la setmana")

Dimarts : Asteartea ("Mig de la setmana")

Dimecres : Asteazkena ("Final de la setmana")

Dijous : Osteguna ("Dia d'Ortzi", antic nom del Déu dels bascos)

Divendres : Ostirala ("Que ha passat Ortzi")

Dissabte : Larunbata ("Quatre dies de pleniluni")

Diumenge : Igandea ("Pujada gran de la lluna")

7.- A Bizkaia els dies es diuen d'una manera molt diferent, però cal destacar que "Divendres" es diu "Barikua"( "Dia sense sopar").

8.- La primera prohibició documentada de l'euskera és a Osca, on els reis de l'Aragó al 1.394 van decretar el següent : " ...quien faulare en basquenç pague por coto XXX sol..."

9.- De moment, ningú ha estat capaç d'acabar el diccionari etimològic basc.

10.- Linguae Vasconum Primitae de Bernat Dechepare va ser el primer llibre escrit en euskera i podem trobar-hi les següents paraules:

Berce gendec vste çuten

Ecin scriba çayteyen

Oray dute phorogatu

Enganatu cirela.

Heuscara

Ialgui adi mundura.

Altres gents creíen

Que no se't podia escriure

Ara han demostrat

Que se estaven enganyant

Euskera,

Surt al món.

10 curiositats de l'euskera

2008-12-15T03:47:00.000-08:00

1.- En euskera no existeixen les "paraulotes" i, per tant, si en volem dir alguna ho hem de fer en un altre idioma. De fet, la paraula "Puta" es diu "Emagaldua", que literalment vol dir "Dona perduda".

2.- Els insults forts tampoc tenen traducció. Com a molt, podem sentir paraules tan "agressives" com "Mozolo", "Txotxolo" o "Memelo", que no passen de ser d'ús infantil.

3.- "La Mort" es diu "Heriotza", que literalment vol dir "Malalt fred". "Cementiri" és "Hilerria",és a dir, "Poble de morts". La paraula "Làpida" es tradueix com "Hilarria" ("Pedra de morts") i "Cadàver" es diu "Hilotza", o sigui, "Mort fred".

4.- "Aiztoa" (Ganivet) o "Aizkora" (Hacha) són paraules amb el prefixe "Aiz", que vol dir "Pedra", el que ens dóna una idea de l'antiguetat d'aquesta llengua.

5.- Entre les acepcions de la paraula "Vascuence" en castellà, s'hi troben les de "Allò que és tan confús i obscur que no es pot entendre" i, curiosament, la de "Grillos de presos".

6.- La paraula "Ontzi" vol dir "Recipient". El més curiós de tot és que "Vaixell" es tradueix com "Itsasontzia" ("Recipient de Mar"), "Cendrer" com "Hautsaontzia" (recipient de pols) i, "Got", com "Edalontzia", que no podia ser una altra cosa que "Recipient de beure".

7.- En euskera es diferencien les paraules "Germà" i "Germana" dependent del sexe de l'altre. Si una noia té una germana, és la seva "ahizpa". En canvi, si té un germà, és el "neba". Un noi que tingui un germà tindrà un "anaia" i, si té una germana, en dirà "arreba".

8.- La diferència entre els dialectes és tan gran que, a vegades, els bascos no tenim més remei que afinar bé la oida si volem entendre què ens estan dient. Mentre "Vull parlar" a Bizkaia és "Berba egin gura dot", a Gipuzkoa s'hi sent "Hitz egin nahi dut". Tot sense tenir en compte que els bascos parlem un euskera més lluny de l'estàndard... que el castellà dels andalusos del castellà estàndard!

9.- Els noms en basc no acostumen a ser de Sants com a Catalunya, sinó que sovint tenen relació amb la Natura. Així no és estrany conéixer bascos de nom "Pedra", "Riu", "Arbre" o "Vent". Posats a ser estranys, entre els noms més comuns al País Basc estan el d'"Amaia" ("Final"), "Asier" ("Començament") o "Egoitz" ("Residència"!!).

10.- Tot i els habituals problemes d'identitat dels bascos, no tenim una paraula per a dir "País", sinó que existeixen només les paraules "Herria" (Poble) i "Hiria" (Ciutat).

Però quin morro!!!

2008-12-09T12:41:00.000-08:00

He volgut destacar la resposta que Tv3 va donar a un lector d'aquest bloc, JordiFRZ, que amablement m'ha fet arribar i que, és clar, suposo certa. És la resposta de Tv3 a una crítica per l'anunci de la Marató, amb Churchill com a protagonista.

">Des de el primer moment s'ha comentat que l'anunci d'aquest any està basat en una llegenda urbana, com segur que ha pogut comprovar a internet.
>És més, en cap moment, al mateix anunci, es diu que sigui veritat.
Estem segurs que els nostres espectadors saben que a la publicitat s'utilitzen moltes tècniques i que aquest és un recurs més.
>I estem més que segurs que els nostres espectadors saben que la realitat, les veritats, els testimonis reals, petits i grans, els donarem a conèixer el proper dia 14 de desembre, quan junts tornem a ser un exemple de solidaritat i fem cert que sempre es rep molt més del que es dóna.

>Molt cordialment"

Increïble. És més, afegeixo jo, humildement... no els hi falla una mica la ortografia? "Des de el"... i no seria millor ficar "n'és un recurs més" (de publicitat)??

Coses que mai van passar

2008-12-08T08:41:00.000-08:00

Tenim certa tendència a repetir qual lloro les frases i històries que hem sentit en algun moment, però que mai ens hem preocupat de comprovar. Vet aquí una recopilació de les ficades de pota que tots hem fet alguna vegada.

"A l'epitafi de Groucho Marx hi diu "Disculpin que no m'aixequi""

És fals. Al seu epitafi només hi apareix la data de neixement i mort del famós personatge, però no tan ingeniosa frase, tot i la intenció de posar-la que Marx va demostrar en vida.

"La fi justifica els mitjans"

Aquesta frase, atribuida a Maquiavelo, no sembla haver estat pronunciada mai pel personatge en qüestió. L'única cosa semblant que consta haver dit la podem trobar al llibre "Història Fiorentina III", on hi escriu :

Aquells que triomfen mai resultaran avergonyits pel modus com hagin triomfat

"Elemental, estimat Watson"

Aquesta resposta a Watson no surt en cap de les novel·les de Sherlock Holmes. L'origen de la tergivesada frase és un relat publicat per Conan Doyle al 1893 on, després d'una brilliant deducció del famós detective, hi apareix el següent diàleg :

- Ben deduit! - exclama Watson.

-És elemental. És un d'aquells casos als quals el raonador pot produir un efecte que al seu veí li sembla extraordinari.

La frase no es repeteix mai més, però ens dóna una idea de la quantitat de gent que parla d'un llibre sense haver-se'l llegit.

"No tinc més a oferir que sang, suor i llàgrimes"

Churchill, en realitat, va dir "sang, fatigues, llàgrimes i suor", una frase que ni tant sols semblava ser seva, sinó del genial Henry James, el qual Churchill va ignorar molt conscientment.

"No pasarán"

Aquesta frase d'actual ús antifeixista ha estat atribuida a Dolores Ibarruri, La Pasionaria. En realitat és una frase del general francès Robert Nivelle, durant la terrible batalla de Verdún. La frase real va ser, per tant, "Ils ne passeront pas".

I aquestes només deuen ser el 5% de grans frases... falses.

Fonts : Wikipedia, "El libro de los finales"(Albert Angelo), http://historiasconhistoria.es

Que venen els catalans

2008-12-05T04:01:00.000-08:00

L'Arturo Pérez-Reverte, fòbies nacionalistes a part, és un gran escriptor. Admiro especialment la seva habilitat per a explicar les històries just com m'agradaria poder fer-ho a mi. Un dia, escrivia un magnífic article sobre els Almogàvars.

Explicava que, a començaments del segle XIV, l'emperador de Bizancio va demanar ajuda per a aturar l'avanç dels turcs i que la Corona d'Aragò va enviar les "Companyies catalanes", integrades per Almogàvars. En realitat, les enviaven per a treure-se-les de sobre, doncs eren salvatges mercenaris difícilment controlables.

6.500 almogàvars van desembarcar a Grècia segant el coll de 13.000 turcs. A la segona volta, només 1.500 enemics dels 20.000 inicials van poder escapar del "Desperta Ferro", acabant en una tercera batalla amb la vida de 18.000 turcs més. Pel que sembla, en moments d'oci, es dedicaven a arreglar les seves disputes internes de l'única manera que sabíen arreglar les coses.

Aleshores, Andronico II es preguntava si havia fet bé en contractar aquests animals com ajudants, així que el seu fill va convidar a sopar el Roger de Flor amb l'objectiu d'assesinar-lo junt amb d'altres caps almogàvars. Mort Roger de Flor, l'exèrcit de Bizancio va tractar de sotmetre els nous orfes almogàvars. Aquests, però, van acabar amb la vida de 26.000 bizantins a cop d'espada evidenciant l'errada bizantina al haver-los subestimat d'aquesta manera.

A més a més, sabent que els mercenaris encarregats de matar el Roger de Flor tornàven a casa amb la seva familia, els hi van sortir al pas degollant a 8.700 homes i quedant-se amb les seves dones. Sense armadura tot, per cert.

Així no és estrany que avui dia, a Turquía i Grècia, la frase per a espantar els nens petits no sigui "que ve l'home del sac", sinó un infinitament més temut "que venen els catalans". "La venjança catalana", se'n deia. Admitan que es una buena historia. Vive Dios.

Churchill i TV3

2008-12-02T03:54:00.000-08:00

Pel que m'han explicat (ja sabeu que jo no agafo aquest canal) Tv3 promociona una Marató amb la preciosa història que relaciona a Churchill amb Fleming i la penicilina. Preciosa història... però falsa. Afegeixo jo que, si Tv3 no es molesta en comprovar la veracitat d'una cosa que han d'anunciar dia rere dia, no vull saber què faràn amb les notícies matinals.

Explica Tv3 que Winston Churchill va ser salvat per Alexander Fleming un dia que va estar a punt d'ofegar-se a un llach d'Escòcia. Per això i en agraïment, el pare de Churchill va voler pagar els estudis de Fleming i... la resta de la història ja la sabeu.

Segons Sir Martin Gilbert, el que fou biògraf oficial de Winston Churchill, Fleming era 7 anys més jove que l'ex Primer Ministre, motiu pel qual difícilment el podia salvar quan l'anglés era un nen petit. Al 1885 del video, Churchill tenia 11 anys, mentre Fleming... en tenia 4!!!

Sí és cert que Churchill va patir neumonia, però va ser tractada pels seus metges, Lord Moran i Dr Bedford. Tot amb sulfonamida, no amb penicilina com explica la història. Churchill i Fleming es coneixerien anys després.

La llegenda sembla haver-se creat a partir de l'any 1950 i de mà d'Alice Bays i Elizabeth Jones, a una publicació religiosa nord-americana de nom "Programes de devoció per a joves". Però, sense dubte, el pitjor és que Tv3 faci anar la veu de Churchill com si ell mateix expliqués la història!! Faràn anar la veu d'un altre per a fer veure que Montilla ja sap català?

Fonts : www.winstonchurchill.org

Ingeni VS violència

2008-11-22T12:31:00.000-08:00

Entre el 5 i el 10 de Juny de 1967 es va lliurar la coneguda com "Guerra dels sis dies", que enfrentava el jove estat d'Israel contra Iraq, Jordania, Egipte i Siria.

En aquest context, els israelians havien aconseguit desxifrar les comunicacions egipcies, el qual era un gran avantatge respecte a l'enemic, ja que podien saber de la estratègia que aquell havia de portar a terme i, per tant, anticipar-s'hi. Sabut això, els israelians van demostrar que no tot a la guerra ha de ser mort i destrucció.

Un dels dies d'aquesta breu guerra, els àrabs van desorientar-se mentre recorrien el desert, perdent així tot contacte amb les seves línies. Tot feia pensar que, donada la situació, la resta només seria la crònica d'una mort anunciada, ja que l'exèrcit israelià tenia constància d'aquest fet i preparar-hi una ofensiva era qüestió de poques hores.

Tot i això, van tenir una idea millor per a aprofitar la mala sort dels àrabs : aprofitant els còdecs enemics que van descobrir amb la intervenció de les comunicacions egipcies, van demanar al comandant canviar les freqüències (no fos el cas que les comunicacions des d'El Cairo tornèssin) per a ordenar-l'hi després que seguís estrictament les seves instruccions.

Una vegada el controlador de Tel-Aviv havia allunyat els àrabs de les seves posicions, va decidir "guiar-los" fins el camp de presoners més proper, cosa que el comandant àrab, pensant que rebia ordres d'El Cairo, va fer sense dubtar. El final de la història ja us el imagineu, i és mai havia sigut tan fàcil empresonar un enemic!

Fonts : http://www.casusbelli.com

La firma del Fhürer

2008-11-16T03:33:00.000-08:00

Fig 1

La firma d'Adolf Hitler ha sigut objecte de nombroses especulacions. Una d'elles tenia origen en una mena d'"S" (Fig 1) que posava just al davant del seu cognom als documents que havia de firmar durant la guerra. Aquesta "S" guarda certa similitud amb l'anagrama de les Waffen-SS (fig 2) , tristament conegudes per l'extermini massiu de jueus a la II Guerra Mundial. Per aquest motiu s'ha relacionat sovint la firma de Hitler amb aquest grup de soldats nacionalsocialistes, però no tot és el que sembla.

Aquesta similitud no deixa de ser una casualitat. La forma punxeguda a la "S" del símbol de les Waffen-SS és deguda a la forma rúnica de la lletra en qüestió. El nazisme faria anar aquest tipus d'escriptura en més d'una ocasió, incloentalgunes missives que Himmler va enviar al Fhürer. A més a més, és coneguda la passió que aquest últim sentia per l'esoterisme, així com per d'altres "ciències" del misteri, entre les que cal destacar la seva profunda admiració per l'antic Egipte.

Tot i això, la firma de Hitler no portava tampoc una"S" rúnica : la marca que apareix davant del seu cognom, no és una altra cosa que el propi nom del Fhürer, Adolf, havent variant més que lleugerament amb el pas del temps (fig 2) :

Fig 2

Com podem veure a la imatge (Fig 2), a l'any 1923 i a l'edat de 34 anys, el futur líder nazi escrivia a llavors nom i cognom a la seva firma. Déu anys després, en canvi, ens trobem amb una firma més il·legible, on la paraula "Adolf" ha quedat reduïda a una "A" de començament i una "F" final que també s'anirien perdent en el temps. Quan la II Guerra Mundial era a punt d'acabar, Hitler ja marcava aquella mena de "S" que després donaria peu a les especulacions de les quals parlàvem al començament d'aquest post.

Per a acabar, noti's la variació d'escriptura al seu cognom a mesura que s'acostava el final de la guerra i, per tant, a escasses setmanes de la derrota alemanya. La firma ja és del tot il·legible el dia 29 d'Abril de 1929, un dia abans que el Fhürer decidís acabar amb la seva vida.

Simply Churchill

2008-11-11T12:48:00.000-08:00

El que possiblement sigui el personatge més carismàtic de la Història recent, Winston Churchill, ha deixat darrere d'ell una llarga cua d'anècdotes tan curioses com divertides.

En una ocasió, essent primer ministre, les preses el van fer demanar a un taxi que el portés a la BBC o, del contrari, hi arribaria tard. El taxista, sense haver-lo reconegut, va excusar-se amb ell dient-li : "Ho sento, senyor. Churchill parlarà en 30 minuts per la ràdio i no m'ho voldria perdre conduint". Churchill es va sentir tan afalagat per aquella resposta que va donar una lliura al taxista. L'home, mirant sorprès el bitllet, se'l va prendre com un suborn : "És vostè com s'ha de ser, senyor. Pugi al taxi i al diable amb Churchill!"

Diuen també que, durant un acte d'homenatge a Bernard Montgomery, el General va pronunciar al seu discurs aquesta tallant frase : "No fumo, no bec, no prevarico i sóc un heroi". Churchill, genial com sempre, va advertir els convidats que tenia més a prop : "Jo fumo, bec, prevarico i sóc el seu cap".

Però, entre les genialitats pròpies del personatge, n'hi ha una que qüestiona les simpaties seves cap al francès Charles de Gaulle. Durant una discussió sobre una operació militar, Churchill va insistir prou en el cost que suposava com per a què de Gaulle se n'adonés i perdés la paciència : "Vosaltres els anglesos només lluiteu pels diners. Hauríeu d'aprendre de nosaltres, que lluitem per honor i dignitat". Churchill, fidel a ell mateix, li va respondre, calmat : "Bé, cadascú lluita pel que li fa falta".

Sir Winston Churchill va guanyar-se merescudament ser, com és també ara, una icona de la genialitat. Vist que aquestes anècdotes només són un petit percentatge del que ell fou, no cal dir que amb ell va marxar un personatge absolutament irrepetible.

El dimarts americà

2008-10-31T12:10:00.000-07:00

Com ben sabreu, als EUA, s'hi vota en dimarts. De fet, el primer dimarts després del primer dilluns del mes de novembre, una tradició sorgida al 1845 i conservada fins el dia d'avui pels ciutadans americans.

El motiu d'aquesta elecció no podia ser més lògic : per aquells anys, la majoria de la població nordamericana pertanyia al sector agrari i les aleshores insuficients comunicacions complicaven el desplaçament durant l'any de les milions de persones que volien fer vàlid el seu vot. En canvi, novembre era un mes relaxat per a aquest sector, degut a que la collita ja es donava per finalitzada i el clima no era tan dur com podia ser-ho al desembre o gener.

Tenint en compte els llargs viatges que els votants havien de portar a terme, la sortida havia de fer-se com a mínim un dia abans si es volia arribar a les votacions amb prou temps i, vista la religiositat dels habitants dels EUA, no és estrany que es neguessin a perdre un diumenge del mes per molt bo que fos el candidat que havien triat..

Però, per què el primer dimarts després del primer dilluns en lloc de ser el primer dimarts del mes? també es deu a raons religioses. Podria haver-se donat el cas que el primer dimarts de novembre fos el dia 1, un dia clau en el que a religió es refereix. Per a evitar aquest problema, es va triar doncs el primer dimarts després del primer dilluns de novembre. A més a més, els comerciants acostumaven a tancar el llibre de comptes a l'entrada del mes i, el fet d'haver de votar, lliurava el Congrés de un resultat dependent dels èxits econòmics del comerciants durant el mes anterior.

Per cert, no confio en Obama i m'estimaria més, en contra de la voluntat europea, que guanyès McCain. Però això, ja és una altra història.

Fonts : http://www.fec.gov/

Els mites que ens van fer patir

2008-09-01T14:26:00.000-07:00

Agosarat títol, si senyor! i és que, per a qualsevol nen mitjanament comú, menjar verd és tota una tortura. Jo mateixa el recordo com allò que em feien fer quan encara no podia prendre decisions lliurement però, una vegada arribada l'autodeterminació, ni la més important operació bikini m'ha fet tastar el verd de nou. L'excusa general de les mares per a castigar-nos amb aquesta crueltat eren els beneficis de la pastanaga respecte a la vista i que els espinacs, maleïts espinacs, tenien molt ferro. Vet aquí la trampa! : totes dues coses són mites sorgits a la II Guerra Mundial.

A l'any 1.940 les forces alemanyes s'afeblien sota l'immens poder de la RAF britànica i, per tant, s'esforçaven a descobrir quin era el motiu de tant repentina eficàcia. La realitat era que la RAF havia desenvolupat un nou equipament d'interceptació antiaèrea, però era molt coneguda la habilitat dels científics alemanys a l'hora de contrarestar els invents de l'enemic. Per això els britànics, ajudats pels mitjans de comunicació, va delegar l'èxit dels seus soldats en la vitamina A característica de la pastanaga, explicant que el consum massiu d'aquesta hortalissa millorava la vista dels aviadors de la RAF fins el punt de fer visibles els avions de la Luftwaffe una vegada arribava la nit.

No menys curiós és el mite creat al voltant dels espinacs : la falta de ferro entre la població infantil va fer que un expert nutricionista fos contractat per a trobar un aliment ric en això. Basant les seves investigacions en un inform elaborat per alemanys al segle XIX, va concloure que de cada 100 grams, 40 mil·ligrams eren ferro, una quantitat altíssima. En pocs mesos els espinacs eren l'aliment imprescindible entre pares i que, gràcies a un oportú Popeye, els fills menjàven gustosament.

Tot i això, una vegada començada la guerra, es va descobrir que aquells 40 mil·ligrams eren una errada topogràfica que amagava la veritable proporció : 4 mil·ligrams de cada 100 grams, una quantitat poc important de ferro. Sabuda l'errada, les autoritats nordamericanes van optar per ignorar-la ja que el verd era molt més fàcil d'aconseguir que l'apreciada carn.

A dia d'avui, el mite dels espinacs continua viu i milions de nens arreu del món n'han (n'hem!) patit les conseqüències.

Fonts : "Hechos insólitos de la II Guerra Mundial", Jesús Hernández.

Georg Michael Welzel, més conegut com Heinz Chez

2008-08-17T01:56:00.000-07:00

--------------------Fig 1 --------------------------------- Fig 2 --------------------

El 2 de Març de 1974, dia de l'execució de Salvador Puig Antich, un rodamón polonès de 33 anys i de nom Heinz Chez patia a les 9.15 del matí les conseqüències del tristament famós garrote vil.

El delicte comés per Heinz Chez era haver matat, a sang freda i sense motiu aparent, un Guàrdia Civil al bar del càmping Cala d'Oques, al terme municipal de Vandellòs. Després d'haver disparat, va començar a caminar camp a través sense fer la impressió de voler fugir, donat el pas tranquil amb el que caminava, pel que va ser immediatament detingut per les forces de seguretat i condemnat a mort.

Quan la seva execució va ser publicada, el diari "El Caso" posava en portada la fotografia de Salvador Puig Antich i, a la seva esquerra, una altra fotografia que corresponia al rodamón polonès (fig 1). Tal i com la poc avançada tecnologia de la època deixava entreveure, aquella foto era un bast muntatge fet a partir d'una fotografia real (fig 2) que no es trobaria fins 30 anys després de la mort d'Heinz Chez.

Aquest muntatge va cridar la atenció del director i guionista Joan Dolç qui, ajudat per un grup d'investigadors, va trobar aquella fotografia original a la que li havien pintat complements per a donar-ne una imatge notablement empitjorada del delinqüent : un home brut, sense afaitar i sense pentinar, un rodamón al cap i a la fi. Increïblement, 30 anys després, l'investigador Raúl Riebenbauer va localitzar la família d'aquell misteriós rodamón que no era tal : es deia Georg Michael Welzel i era alemany. Tenia família i fills i havia fugit de la repressió comunista a l'Alemanya de l'est.

En aquella Espanya encara franquista l'interessava més aviat poc fer d'un alemany contrari als comunistes un assassí. Va ser per això que va crear per a ell una nova identitat volent fer creure a la societat que realment es tractava d'un comunista polonès. La seva família, que pensava havia mort a la frontera alemanya, va descobrir el lloc on descansava el seu pare tres dècades després : la fosa comú del cementiri municipal.

Com a curiositat, cal destacar també que Georg Welzel portava un tatuatge al canell que encara ningú ha aconseguit desxifrar : 77KS. És l'últim misteri que va envoltar aquest intrigant personatge.

Fonts : El silencio de Georg de Raúl Riebenbauer.

L'altra ikurriña a Atotxa

2008-08-04T12:31:00.000-07:00

La imatge pertany a un derbi disputat entre Real Sociedad i Athletic de Bilbao el 5 de Desembre de 1975 al camp donostiarra d'"Atotxa". Per aquella època, tot i apropar-se el dia de la seva legalització, la ikurriña era un bandera que encara no podia exhibir-se en públic a causa de la forta repressió practicada per l'estat espanyol durant la dictadura del general Francisco Franco, aleshores ja mort i sense un clar candidat a mantenir viu el seu llegat.

Aquell dia, els aficionats congregats a "Atotxa", van tenir l'oportunitat de contemplar per primera vegada en dècades la bandera que representava el que molts consideraven el seu país : aquella ikurriña que durant molts anys havia estat causant de rius de sang, ara penjava de la mà de José Ángel Iribar i Inaxio Kortabarria, capitans dels dos equips que aleshores jugaven aquest històric partit. Finalment i per primera vegada a Donostia, el símbol dels bascos va ser mostrat sense que ningú rebés el càstig que hi corresponia. Però vet aquí la trampa. Uns anys abans i amb el dictador encara viu, la nostra bandera va tocar la gespa d'aquest mateix camp durant un partit de poca transcendència per a l'equip local i menys per a la història del franquisme, tot d'una manera còmica i absurda que contrastava amb la por que la població basca patia durant aquells anys.

Un jove amb tantes copes com eufòria a sobre, va atansar-se a la primera fila del ja desaparegut estadi donostiarra i, petita ikurriña a la mà inclosa, va tractar d'animar l'equip txuri-urdin que gaudia d'un bon moment esportiu. La proximitat de la grada amb la gespa i l'absència d'una tanca capaç de contenir un cos ple d'alcohol, va propiciar la caiguda del curiós gudari a una banda del camp i, per tant, l'aparició de la ikurriña a "Atotxa" per primera vegada des del final de la guerra. Tot i haver quedat visible als aficionats més propers a ell, el nostre "heroi" va aconseguir amagar la bandera i lliurar-se així de les represàlies que això li podia portar.

Potser les fonts d'avui no sóc d'especial credibilitat per al lector però, per a mi, res més proper i creïble que el relat del borratxo en qüestió i la confirmació del seu acompanyant en aquella tarda, ara sí, històrica.

Treblinka

2008-07-31T06:16:00.000-07:00

"Treblinka no era un camp de concentració, Treblinka era una màquina de matar".

Aquesta màquina va començar a funcionar el 24 de juliol de 1942 a 38 kms al nord-oest de Polònia. Encara que el desenvolupament de la història ha fet d'Auschwitz símbol quasi únic de la tragèdia jueva, Treblinka va ser el més semblant que havia, aleshores, a l'infern. Era un dels camps de la "Operació Reinhard" , el que implicava un control proper per part del Führer i de la seva mà dreta, Heinrich Himmler, així com l'haver sigut dissenyat amb l'únic fi de l'extermini.

Entre el 22 de juliol de 1942 i el 3 d'octubre del mateix any, Treblinka va rebre 310.000 jueus des del ghetto de Varsòvia. L'Unterschaführer Franz Suchomel explicava que "mentre cinc mil jueus arribaven a Treblinka, tres mil morien als vagons. Dels que baixaven del tren, la meitat eren morts i l'altra meitat bojos".

Una vegada al camp, les persones eren dividides en “Sonderkommandos” segons la feina que havien de portar a terme : n'hi havia que s'encarregaven de treure les dents d'or als morts, d'altres havien de ficar-los al forn... La quantitat de jueus que arribaven creixia a tal velocitat que, fins i tot alguns dies, havien d'esperar fora de la càmera de gas perquè no donaven a 'abast. Al setembre es van construir noves càmeres capaces d'exterminar 3.000 persones en dues hores. L'olor era apreciable a un radi de deu quilòmetres. Treblinka va ser operatiu fins al 19 d'octubre de 1943.

Recordo un documental on un nazi que va operar a Treblinka cantava una cançó que les SS obligaven a aprendre a cada un dels presoners:

Frei in die Welt geschaut
Marschieren Kolonnen zur Arbeit.
Für uns gibt es heute nur Treblinka,
Das unser Schicksal ist.

Wir hören auf den Ton des Kommandanten
Und folgen dann auf seinen Wink.
Wir gehen Schritt und Tritt zusammen für das,
Was die Pflicht von uns verlangt.

Die Arbeit soll hier alles bedeuten
Und auch Gehorsamkeit und Pflicht,
Bis das kleine Glück
Auch uns einmal winkt.

Quan l'oficial de les SS va acabar de cantar-la, es va dirigir al periodista i li va dir :"N'ha de prendre nota senyor, només vostè i jo en tot el món sabem aquesta cançó".

Belchite

2008-07-23T12:12:00.000-07:00

Terra natal de la mare de Serrat, Belchite és un municipi aragonès situat a escassos quilòmetres de la capital manya i tocant a Fuendetodos, lloc de naixement de Goya. La seva estratègica posició - entre d'altres factors - va fer que, a la Guerra Civil Espanyola, ambdós bàndols posessin els ulls sobre aquestes terres convertint-les en tràgicament famoses després de la "Batalla de Belchite" que s'hi va lliurar.

El 24 d'agost de 1937 les tropes republicanes es van decidir a entrar-hi provocant la mort d'uns 6.000 civils fins el 6 de setembre del mateix any, el que ens fa a la idea de la forta resistència que hi van trobar els homes del General Pozas per part d'un poble majoritàriament nacional.

Quasi mig segle després els periodistes s'afanaven a recollir els testimonis dels comptats supervivents d'aquella batalla : els republicans disparaven des de les balconades a tot home, dona o nen que passés pel davant, provocant així una por per la qual centenars de cadàvers s'amuntegaven al terra sense que ningú s'atrevís a recollir-los i enterrar-los. La falta de menjar també anava fent forat i, degut a la impossiblitat de caminar per terra al descobert, els habitants de Belchite van optar per fer túnels sota terra amb l'objectiu de comunicar els seus refugis amb el convent o l'església que podia oferir-los-hi un bocí de pa. Segons dits testimonis, nombroses persones mai van sortir d'aquells forats, havent estat violades i assassinades tant per nacionals com republicans. A la guerra, diuen, només hi ha dolents i pitjors.

Una vegada finalitzat el conflicte amb la victòria nacional, el General Franco i d'acord amb la decisió popular, va manar construir un Belchite nou a pocs mentre de l'antic, que es mantindria intacte com símbol de la resistència dels seus simpatitzants. La construcció del nou Belchite va ser obra d'uns 1.000 republicans obligats a treballar en condicions infrahumanes, sense quasi menjar i amb aigua bruta que volien fer passar per cafè. Alguns familiars d'aquests van traslladar-se al poble, que va ser inaugurat a l'any 1954, desconeixent la prohibició de tenir cap contacte amb els presos.

L'Ajuntament del municipi està situat a una plaça de nom "Generalísimo" i, a hores d'ara, el poble vell es manté quasi intacte, projectils i túnels inclosos, donant així testimoni dels efectes d'una guerra. Probablement d'anys posteriors a l'assolament del lloc, l'església de San Martín consta d'aquesta pintada carregada de mal i memòria i signada amb les inicials "N.B." :

«Pueblo viejo de Belchite
ya no te rondan zagales
ya no se oirán las jotas
que cantaban nuestros padres»

Relativament a prop de Catalunya, és un lloc que recomano visitar.

Fonts principals : Ajuntament de Belchite, Viquipèdia, testimonis.

Wojtek, l'ós soldat

2008-07-20T12:52:00.000-07:00

La guerra, tot i ser un període horrible, ens deixa històries inoblidables. Arriscant-me a que ecologistes de pell fina se'm fotin a sobre, explicaré la història d'una animal que va arribar a ser un dels herois de la II Guerra Mundial.

Quan l'any 1941 es va arribar a l'acord per a l'alliberament de presos polonesos, uns 40.000 militars es van trobar al mig de l'Àsia central sense saber quin rumb prendre. L'any 1942, Stalin va permetre que els supervivents d'aquell any fossin portats a Iràn, on serian acollits pels soldats britànics. En busca de la resta de tropes poloneses, van arribar a la frontera entre Irak i Iran i va ser a prop d'allà on van coincidir amb un nen. Veient que aquest no estava en bones condicions, el van alimentar i, entre tot això, van apreciar un cadell d'ós pard que apuntava d'entre la motxilla. El nen, encara que reticent a desfer-se de l'animal, el va acabar venent als britànics per un boli que es convertia en navalla.

Pensat que la guerra tocava el seu fi, britànics i polonesos van fer de l'ós mascota seva. Però no va ser així i el cadell es va anar fent adult. Per la seva part, Wojtek, el nom que l'hi van posar, va integrar-se a la seva nova família com si fos un més d'ells. I no és una manera de parlar : Wojtek va desenvolupar una afició a la cervesa pròpia dels soldats, dormia amb ells i, a les desfilades, caminava alçat tal i com ho demanava l'ocasió.

Quan els polonesos van haver d'embarcar cap a Itàlia amb els britànics, es van trobar que aquests no deixaven pujar animals a bord i, rebutjant des del començament la idea d'abandonar Wojtek a Egipte, van preparar tots els papers necessaris per a que el seu amic fos un soldat polonès amb totes les de la llei. I, lluny de defraudar els seus amics, va col·laborar amb els polonesos a Monte Cassino, portant material entre els estrets camins de roques.

Després de la guerra, els polonesos i britànics intentavan tornar a les seves cases i el comiat de Wojtek era ja inevitable. El 15 de novembre de 1963 "L'ós soldat" va morir a un zoo d'Edinburgh, enyorat dels moments que passava envoltat dels seus amics.

Ara com ara diverses escultures i plaques el recorden a Anglaterra i Escòcia. Jo només puc retre-li homenatge amb aquest escrit. Dzien’dobry.

Fonts : "www.curiosoperoinutil.com", "Hechos insólitos de la 2ª Guerra Mundial" (Jesús Hernández)

Dos dits per a enfadar francesos

2008-07-20T08:33:00.000-07:00

Com segurament ja sabreu, a Anglaterra, la posició del dits índex i cor de la manera que retrata la fotografia és una ofensa comparable al "fer botifarra" català.

Des de l'any 1.337 fins el 1.453 França i Anglaterra va lliurar una sèrie de batalles conegudes com "La guerra dels 100 anys", realment una guerra de 106 anys on 55 van ser anys de treva. Durant aquest conflicte el arquers anglesos van gaudir d'una merescuda fama, sent capaços de llençar fins a 12 fletxes en un sol minut amb els seus Longbows, arcs senzills i d'una única peça que aconseguien fer tremolar l'enemic només amb la seva presència. A la batalla de Crecy de 1.346 el arcs anglesos provocaven 1.542 baixes a França, mentre només 500 d'ells queien sota el poder francès.

Vist això, no era estranya la decisió presa pel francesos : quan un arquer anglès era capturat, se l'hi tallaven els dos dits amb els quals disparava el seu Longbow, intentant minar així la capacitat que el soldat disposava per a guanyar-se la vida i fent d'aquesta cruel "tradició" un càstig per tot el mal causat a França.

Les veus van donar a conèixer aquesta pràctica i es van estendre fins terres angleses. És per això que, una vegada al davant de l'enemic, els arquers anglesos ensenyaven els seus dos dits en una mena de "Jo sí els tinc i porto el meu Longbow" que l'exèrcit francès es prenia com una imperdonable ofensa.

Fonts principals : www.arcoyflecha.cl, "Club de tiro con arco", Viquipèdia.

Kilroy was here

2008-07-18T03:41:00.000-07:00

Durant la II Guerra Mundial l'ús de la psicologia va jugar un paper molt important. Mentre locutors de ràdio anglesos tractaven d'introduir la por en el cos dels soldats alemanys mitjançant irònics jocs de paraules, els holandesos van arribar al punt de llevar-se el barret a manera de reverència quan un semàfor es posava de color taronja, històricament lligat al país del qual se'n sentien part, mostrant així un menyspreu a l'ocupació alemanya que enfuria tremendament els nazis.

Com exemple d'aquesta psicologia convertida en arma implacable, hi ha la frase "Kilroy was here". Aquestes paraules apareixien sovint allà on els aliats havien posat els peus : tancs destrossats, cases, parets... És clar que una única persona no podia fer totes aquelles pintades, però la llegenda va créixer de tal manera que la visió d'aquelles lletres aconseguia que els soldats aliats es sentissin a terra amiga i que els homes del bàndol contrari tremolessin de por .

El mite va agafar tal magnitud que, una vegada acabada la guerra, el famós Kilroy era tota una estrella de la qual només se'n sabia el cognom. Va ser per això que un fabricant de cotxes va organitzar un concurs amb l'objectiu de trobar el verdader Kilroy, aquell que fes la pintada per primera vegada i, evidentment, pogués demostrar-ho. El curiós concurs va comptar amb una trentena de soldats de cognom idèntic, disposats tots a demostrar que eren ells els creadors originals de la llegenda, però finalment incapaços de fer-ho i aconseguir el cotxe del premi.

Quan tot apuntava a que mai posaríem cara al personatge, un treballador d'uns drassanes va aparèixer en escena : es deia Jim Kilroy i era l'encarregat de la supervisió de les plaques amb les que més tard es construïen els vaixells. Segons va explicar, una vegada revisada la placa, hi pintava una línia amb guix per diferenciar-la de les plaques encara sense revisar. L'escassa força del guix feia que dita línia s'esborrés i ell deixés de cobrar una placa en la que realment sí havia treballat. Per aquest motiu, va decidir fer-hi pintades imborrables amb la frase "Kilroy was here", que després els soldats trobaven a nombroses parts dels vaixells ja construïts. Així, els militars van propagar la curiosa "firma" per terra i el mite es va estendre fins fer guanyar al bo de Jim un cotxe que mai s'havia esperat.

Font principal : "Hechos insólitos de la 2ª Guerra Mundial" (Jesús Hernández)

L'assassinat de l'arxiduc Franz Ferdinand

2008-07-15T15:21:00.001-07:00

28 de juny de 1914, Sarajevo.

L'Arxiduc Franz Ferdinand es prepara per a recórrer la ciutat per primera vegada en companyia de la seva muller, Sofia, d'origen plebeu. Sabent dels enemics que hi té i per superstició, decideix posar-se sota l'uniforme set amulets diferents.

A escassos kilòmetres d'allà, també set nacionalistes serbis ultimen els detalls d'una conspiració que tindrà conseqüències fins als nostres dies.

Gavrilo Princip, de 19 anys i malalt de tuberculosi, escull una Browning del calibre 22. Nedjelko Cabrinovic, pitjor tirador que Gavrilo, opta per una bomba primitiva i Trivko Grabez, encara sense haver disparat mai, tria també una pistola. Amb ells col·laboraran dos estudiants de 17 anys, Cvijetko Popovic i Vasco Cubrilovic, captats per Danilo Ilic, qui els hi dóna pistoles i abasteix al grup de cianur. A l'últim moment se'ls-hi uneix Mohammed Mehmedbasic, de 28 anys i que ja havia tractat dos anys enrere de matar el governador de Sarajevo. Tots set integraven "la banda de la mà negra".

Ja quan Franz Ferdinand és al carrer, Cabrinovic pregunta a un policia local quin és el cotxe de l'arxiduc i descobreix així que és el tercer d'una caravana de sis cotxes. "La mà negra" pren les seves posicions al llarg del carrer principal.

El primer en veure el cotxe real és Mehmedbasic però, per algun motiu, no és capaç de reaccionar. Així, passen fins a la posició de Cabrinovic, qui llança la bomba sense tenir en compte els 10 segons que està a esclatar. És per això que dóna a la part del darrere del cotxe i l'arxiduc resulta il·lès. Cabrinovic, seguint el pla, empassa el cianur i es llança al riu al crit de "Sóc un heroi serbi". En canvi, resulta que el cianur és massa antic i només li provoca vòmits. A sobre, el riu no té més d'un palm d'aigua així que, finalment, és detingut.

És a llavors quan la resta de conspiradors decideixen marxar i reunir-se a un parc a l'altre extrem de la ciutat. Minven els ànims i Gavrilo Princip surt a buscar una xarcuteria on poder menjar alguna cosa.

Aleshores l'arxiduc arriba a l'Ajuntament i mostra el seu enfadament davant de l'Alcalde que, nerviós i ignorant de tot el que havia succeït, respon amb el discurs que tenia preparat per endavant, incloent la paradoxal frase "Tots els ciutadans de Sarajevo estàn complaguts amb la seva visita".

Franz Ferdinand demana continuar la recepció dins de l'Ajuntament i minuts després surt cap a l'hospital en visita dels dotze ferits de l'atemptat. Demana al conductor que, per seguretat, eviti el carrer principal. Per un motiu encara desconegut, el conductor s'equivoca de camí i intenta donar mitja volta a l'alçada de la xarcuteria Shiller però, en aquell precís instant, el volant se li embussa i el cotxe queda parat just al davant de Gavrilo Princip: conscient de la seva sort, dispara dues vegades. A 11:30 d'aquell matí morien Sofia i Franz Ferdinand.

Sis setmanes després entren en vigor els aliances europees i comença la I Guerra Mundial.

Font principal : Documental "Días que marcaron al mundo"

Presentació

2008-07-15T14:48:00.000-07:00

Aquest bloc neix una mica com va néixer "Munduko hiritarrak ez garenak", per a practicar i no oblidar la ortografia de l'idioma en el que escric ara. Aquesta vegada però, deixo la política de banda per a submergir-me en els fets més curiosos o desconeguts de la història del món : els dies que van canviar les nostres vides, el per què de les coses, les situacions increïbles que els llibres han anat oblidant amb el pas del temps o allò que, sense ser cert, hem donat sempre per suposat. Com quan pensàvem que la fotografia d'aquest bloc era absolutament real.

S'admetràn tot tipus de suggerències i idees per a la publicació de noves entrades, així com preguntes. Tots i cada un dels posts que s'hi publiquin estaran curosament contrastats, no sigui el cas que la ficció eclipsi aquesta vegada la realitat. Espero sigui del vostre grat.