Agosarat títol, si senyor! i és que, per a qualsevol nen mitjanament comú, menjar verd és tota una tortura. Jo mateixa el recordo com allò que em feien fer quan encara no podia prendre decisions lliurement però, una vegada arribada l'autodeterminació, ni la més important operació bikini m'ha fet tastar el verd de nou. L'excusa general de les mares per a castigar-nos amb aquesta crueltat eren els beneficis de la pastanaga respecte a la vista i que els espinacs, maleïts espinacs, tenien molt ferro. Vet aquí la trampa! : totes dues coses són mites sorgits a la II Guerra Mundial.
A l'any 1.940 les forces alemanyes s'afeblien sota l'immens poder de la RAF britànica i, per tant, s'esforçaven a descobrir quin era el motiu de tant repentina eficàcia. La realitat era que la RAF havia desenvolupat un nou equipament d'interceptació antiaèrea, però era molt coneguda la habilitat dels científics alemanys a l'hora de contrarestar els invents de l'enemic. Per això els britànics, ajudats pels mitjans de comunicació, va delegar l'èxit dels seus soldats en la vitamina A característica de la pastanaga, explicant que el consum massiu d'aquesta hortalissa millorava la vista dels aviadors de la RAF fins el punt de fer visibles els avions de la Luftwaffe una vegada arribava la nit.
No menys curiós és el mite creat al voltant dels espinacs : la falta de ferro entre la població infantil va fer que un expert nutricionista fos contractat per a trobar un aliment ric en això. Basant les seves investigacions en un inform elaborat per alemanys al segle XIX, va concloure que de cada 100 grams, 40 mil·ligrams eren ferro, una quantitat altíssima. En pocs mesos els espinacs eren l'aliment imprescindible entre pares i que, gràcies a un oportú Popeye, els fills menjàven gustosament.
Tot i això, una vegada començada la guerra, es va descobrir que aquells 40 mil·ligrams eren una errada topogràfica que amagava la veritable proporció : 4 mil·ligrams de cada 100 grams, una quantitat poc important de ferro. Sabuda l'errada, les autoritats nordamericanes van optar per ignorar-la ja que el verd era molt més fàcil d'aconseguir que l'apreciada carn.
A dia d'avui, el mite dels espinacs continua viu i milions de nens arreu del món n'han (n'hem!) patit les conseqüències.
Fonts : "Hechos insólitos de la II Guerra Mundial", Jesús Hernández.
A l'any 1.940 les forces alemanyes s'afeblien sota l'immens poder de la RAF britànica i, per tant, s'esforçaven a descobrir quin era el motiu de tant repentina eficàcia. La realitat era que la RAF havia desenvolupat un nou equipament d'interceptació antiaèrea, però era molt coneguda la habilitat dels científics alemanys a l'hora de contrarestar els invents de l'enemic. Per això els britànics, ajudats pels mitjans de comunicació, va delegar l'èxit dels seus soldats en la vitamina A característica de la pastanaga, explicant que el consum massiu d'aquesta hortalissa millorava la vista dels aviadors de la RAF fins el punt de fer visibles els avions de la Luftwaffe una vegada arribava la nit.
No menys curiós és el mite creat al voltant dels espinacs : la falta de ferro entre la població infantil va fer que un expert nutricionista fos contractat per a trobar un aliment ric en això. Basant les seves investigacions en un inform elaborat per alemanys al segle XIX, va concloure que de cada 100 grams, 40 mil·ligrams eren ferro, una quantitat altíssima. En pocs mesos els espinacs eren l'aliment imprescindible entre pares i que, gràcies a un oportú Popeye, els fills menjàven gustosament.
Tot i això, una vegada començada la guerra, es va descobrir que aquells 40 mil·ligrams eren una errada topogràfica que amagava la veritable proporció : 4 mil·ligrams de cada 100 grams, una quantitat poc important de ferro. Sabuda l'errada, les autoritats nordamericanes van optar per ignorar-la ja que el verd era molt més fàcil d'aconseguir que l'apreciada carn.
A dia d'avui, el mite dels espinacs continua viu i milions de nens arreu del món n'han (n'hem!) patit les conseqüències.
Fonts : "Hechos insólitos de la II Guerra Mundial", Jesús Hernández.
2 comentaris:
doncs ara m'has desfet un mite amb això dels espinacs......
de totes formes ja es sap que en epoca de guerra i postguerra, els mites anaven i venien de ciutat en ciutat
OK, GukGeuk.
Aquests mites van ser dels primers creats a partir d'una propaganda global intensa, planetària, i constant.
I encara duren.
A mí, particularment, els espinacs són uns dels aliments vetats i repudiats, i no tant per la pressió materna a la infantesa, sinó per una mena de "fàstic visual". 40 anys sense tastar-los. I la pastanaga, poquet poquet, i, més habitualment, si em trobo, per alguna questió, per centreeuropa.
Mites alimentaris, si, ben duradors.
Cordialment,
Andreu
Publica un comentari