Euskaraz

Aldaketa garaiak omen datoz, inorrek ez duenean esan aldaketak onak direnik.

Egia da euskalduna naizela eta, euskalduna bezala, Euskal Herriko partea naizela ere. Egia da ere bai euskalzale amorratua izan naizela beti eta Euskal Herria nire herritzat ulertu dudala 25 urtetik honera. Baina, hala ere eta Xabier Euskitzek esanda duen bezala, gustorago nago Kalifornia euskaldunaren semeenkin hizketan Bilboko alde zaharrean baino.

Euskitzeri buruz ari naizela, bere esaldi bat datorkit burura orain : "Euskal Herriarekin baino gehiago, euskararekin nago maiteminduta". Oskorriren beste bat ere bai : "ez al dakizu euskara dela euskaldun egiten gaituena?".

Gure (nire) hizkuntza 30 urteetan egin ez den erasoa jasaten ari da, PP eta PSOEri esker, Basagoiti, López eta Zapaterori esker. Hori dela eta, gauza txiki hauekin bada ere, euskarak gure laguntza behar du eta, horregatik, hemendik aurrera bi hizkuntzatan idatziko ditut blog txiki honen post guztiak.

Beste batek (Ruper Ordorikak) zioen bezala, "zaindu maite duzun hori".

Hurrena arte, gora gu eta gutarrak.

---------------------------------------------------------------------------------------------------

---------------------------------------------------------------------------------------------------

Es suposa que venen temps de canvi, quan ningú ha dit que els canvis siguin bons.

És cert que sóc basca i, com a basca, part d'Euskal Herria. És cert també que he estat una tremenda basquista i que en 25 anys he entés Euskal Herria com el meu poble. Però, tot i això i com diu Xabier Euskitze, em sento més a gust parlant amb els fills de la California basca que al mig del casc vell de Bilbao.

Ja que parlo d'Euskitze, em ve ara una frase seva al cap : "Més que amb Euskal Herria, estic enamorat amb l'euskera". També una altra d'Oskorri : "És que no saps que és l'euskera el que ens fa bascos?".

El nostre (meu) idioma està patint un atac que no s'ha donat en els últims 30 anys, gràcies a PP i PSOE, gràcies a Basagoiti, López i Zapatero. Per això, ni que sigui amb aquestes petites coses, l'euskera necessita la nostra ajuda i, per això, escriuré en els dos idiomes tots els posts d'aquest petit bloc.

Com un altre (Ruper Ordorika) deia, "cuida allò que estimes".

Fins la propera, visca nosaltres i els nostres.

La batalla d'Agincourt

El 25 d'octubre de 1415 les tropes franceses i angleses es trobaven a Agincourt (Azincourt), disposades a batire's en una batalla que resultaria històrica dins de la guerra dels 100 anys.

La diferència numèrica era extrema i molt favorable a les tropes franceses, ja que els exèrcits beligerants estaven distribuïts de la següent manera*:

Exèrcit anglès :                        
 
Comandant:Enric V de'Anglaterra      

Senyors : 24                          

Homes a peu i cavall : 1.200           

Arquers a peu : 3.700                  

Arquers a cavall : 4.000

Exèrcit francès :
 
Comandant:Condestable Carles d'Albert i Mariscal le Maingre           

Senyors : 23

Homes a cavall : 8.400           

Homes a peu : 14.000                  

Arquers : 2.000

Els temuts arquers anglesos, tot i saber els problemes que causaven a França, no eren prou per a superar l'immens avatatge numèric, encara que poc sabien aleshores com de contraproduent resultava un exèrcit d'aquesta mida quan la batalla s'havia de desenvolupar a l'estret bosc de Tramecourt. L'exèrcit de d'Albert i Le Maingre, encara havent arribat abans al camp de batalla, va optar per col·locar-se en profunditat al llarg del bosc, el que afavoria tremendament els anglesos i els seus arquers. Així va passar que els arquers no van tenir un gran problema a l'hora d'aniquilar els homes que avançaven a peu cap a la seva posició.

No contents amb aquesta errada tàctica, semblaven desconèixer el territori que amb sang i suor volien defensar, ja que les plujes recents havien fet del bosc Tramecourt un terreny pantanós. Va ser per això que la cavalleria pesada francesa va quedar absolutament paralitzada pel fang, obligant els seus homes a lluitar en el cos a cos, on els francesos van començar a patir la seva derrota : portaven armadures de més de 35 kg, sense comptar el casc o la cota de malla i, tot i que una armadura d'aquesta mena els protegís dels arcs anglesos, poc podien fer davant dels àgils homes d'armes d'Enric V.

Així va ser que entre poc més de 6.000 anglesos uns 30.000 fidels a la corona de França van rebre les seves i les del veí. Enric V va prohibir els robatoris, les violacions i qualsevol cosa que fes pensar que estaven envaint una terra aliena. Els anglesos, deien, recuperaven el que era seu.

* La majoria de fonts asseguren que la diferència numèrica era molt major, però m'he estimat més tirar per baix

Fonts : Wikipedia

El perill d'un mots encreuats

Vaig tancar fa poc aquest bloc d'únic lector, però el cas és que la preparació del nivell C m'ha fet tornar a obrir-lo. En principi i que jo sàpiga, l'èxamen és el 6 de juny, aniversari del Dia D, cosa que m'ha fet recordar una curiosa anècdota sobre la missió a Normandia.

Els preparatius per al desembarcament del 6 de juny de 1944 es van portar a terme sota el més absolut dels secrets militars, ja que suposava l'entrada americana en terra europea. El nom en clau d'aquesta operació era "Overlord" i les platges escollides per a la invasió portaven el nom, també en clau, d'Omaha i Utah. Els ports artificials de les tropes aliades es deien "Mulberry A" i "Mulberry B" i eren una peça més de la maquinària Neptune, el nom que rebia el conjunt d'operacions navals.

La història comença a posar-se interessant quan un coronel, coneixedor dels detalls del desembarcament i aficionat als mots encreuats, descobreix dies abans del Dia D que als mots-creuats del diari Daily Telegraph hi apareixen des de fa unes setmanes, entre horitzontals i verticals, una sèrie de paraules massa properes a la realitat que tant havien tractat d'ocultar els aliats: el 2 de maig hi apareixia la paraula "Utah". 20 dies després, el dia 22 de maig "Omaha" i, el dia 30 del mateix mes, la paraula "Mulberry".  L'1 de juny sortia "Neptune" i el dia 2, només quatre dies abans de l'operació, el nom triat per a la invasió d'Europa : "Overlord".

Els responsable d'aquests mots encreuats, lògicament prés per espia, era un mestre d'escola anglès de nom Leonard Sidney Dawe que, evidentment, es va trobar, a 48 hores del Dia D, davant de l'interrogatori d'un equip de contraespionatge de Scotland Yard.

Les inverstigacions però, van provar la innocència del mestre i la operació "Overlord" va continuar endavant i com estava previst. Amb tant incrïbles casualitats no és estrany que, encara ara, sorgeixin veus qüestionant la bona intenció del senyor Dawe.

Fonts : "The largest day" (Cornelius Ryan) i "Las cien mejores anécdotas de la II Guerra Mundial" (Jesús Hernández)

Tancat

Immortal Fidel

El que fou president de Cuba, Fidel Castro, potser pugui presumir de poques coses, però entre aquestes poques es troba, sense cap mena de dubte, la capacitat per a sobreviure que sempre ha mostrat. El lector pot pensar que el motiu d'aquest escrit és la seva ja avançada edat i duradora vida. També el fet que Fidel hagi estat donat per mort desenes de vegades els últims mesos, sense que això fos mai una realitat. Però el cert és que m'estic referint a les 638 vegades que, els uns o els altres, han intentat acabar amb la vida del cubà.

Els eterns enemics de Cuba, els United States of Amèrica, s'enduen el premi als més tossuts : durant el mandat d'Eisenhower ho van intentar 38 vegades, 42 vegades durant el de Kennedy, Johnson va fracassar 92 vegades i el poc carismàtic Carter 64. La major tenacitat la va mostrar l'administració de Nixon amb 184 intents i, sota el mandat de Reagan, la vida del cubà va estar en perill fins a 197 vegades. Clinton i Bush pare semblaven els més pacífics, amb només 16 i 21 vegades. Tot sense tenir en compte les tentatives de George W. Bush, que no són conegudes encara.

El cert és que fins i tot la Màfia va tractar d'acabar amb Fidel Castro, que no és estrany continuï viu sabent dels extravagants mètodes que van arribar a fer anar per a acabar amb la vida del "revolucionari" :

- Fent-li arribar un equip de submarinisme infectat de tuberculosi.

- Enverinant o posant explosius (!) als puros de la marca favorita de Fidel.

- Omplint mol·luscs d'explosius sabent de la passió de Fidel pel submarinisme.

-Amb una metralladora dins d'una falsa càmera de televisió (!!).

Però el més destacat és l'intent d'assassinat per part de Marita Lorenz, una ex-amant de Fidel contractada per la CIA i que havia d'enverinar-lo una vegada arribés fins ell. Fidel Castro, estranyat per la tornada de la seva amant despitada, va preguntar-li si el volia matar. Després de la resposta afirmativa de Marita Lorenz, el líder cubà va donar-li una pistola carregada demanat-li que acabés tan aviat com fos possible. L'ex amant, probablement enamorada de Fidel, no va ser capaç de fer-ho i el polític va sobreviure aquesta vegada també.

Milers de cubans continuen amb el desig de viure a una Cuba lliure i ells, millor que ningú, podrien aplicar el dit aquell de "mala hierba nunca muere".

Fonts : Wikipedia

P.S.- Tinc especial simpatia pels cubans i no puc escriure sobre Cuba sense fer una petita reivindicació, així que cito una famosa frase dels cubans a l'exili: ¿Pero qué culpa tengo yo de haber nacido en Cuba?

El Nobel de la Pau... Hitler o Stalin?

Tot i sentir, sovint, algun personatge famós parlant de la seva nominació al Nobel, el cert és que les nominacions d'aquests premis no es poden saber fins 50 anys més tard, moment en el qual es revelen els noms dels afortunats, així com la identitat de qui els ha proposat. Tot el demés acostumen a ser mentides sorgides de la publicitat o l'afany de notorietat.

I ara, avui per exemple, ja podem consultar les llistes de nominats durant els anys de la II Guerra Mundial. Un d'aquests nominats era el màxim responsable de l'Holocaust jueu, Adolf Hitler, proposat per un parlamentari suec de nom E.G.C. Brandt l'any 1.939, que no semblava imaginar el que el líder nazi pensava fer només uns anys després. Així ho confirma la pàgina dels premis en qüestió, que ens aclareix també el motiu de tan curiosa (terrible) nominació : Hitler era el líder del partit nacionalsocialista alemany, el partit nazi que llavors no anava lligat a l'extermini massiu de persones. Per sort, el líder alemany no va guanyar el Nobel però, d'haver-ho fet, hagués estat la entrega dels premis més irònica de la Història : al poc temps d'haver recollit Hitler el Nobel de la Pau, l'únic Nobel que s'entrega a Noruega, aquest país hagués estat invadit per l'Alemanya del Führer en l'anomenada "Operació Weserübung".

Hitler no és l'únic personatge de dubtosa moral que ha estat relativament a prop de guanyar un premi per la seva contribució a la pau. El tsar roig, Joseph Vissarionovitch Dzhugashvili (Iòsif Stalin) va ser-hi nomenat dues vegades! La primera l'any 1.945 per Haldvan Khot, un membre del Nobel Committee que també va nomenar Churchill i que proposava reconèixer el paper que el dictador va jugar en la fi de la II Guerra Mundial. L'any 1.948 Wladislav Rieger, un professor universitari de Praga, va estimar que  el temut líder mereixia ser guanyador d'aquest premi.

Des del frau de Rigoberta Menchú, cap nominació ens sorprén tant com abans. Ben pensat, no és estrany la presència d'aquests tipus de personatges a les llistes d'un premi del qual el fundador és ni més ni menys que Alfred Nobel, el creador de la tràgicament famosa dinamita.

Nit de Nadal durant la Gran Guerra

A l'any 1914, la batalla d'Ypres va paralitzar momentàniament la I Guerra Mundial. Aquella nit de Nadal els britànics van veure com la divisió alemanya aturava la ofensiva que portava a terme i la substituia per unes llums que els britànics miraven estranyats : eren arbres de Nadal. A poc més de 50 metres de les línies enemigues, els alemanys cantaven "Stille nacht, Heilige nacht" ("Nit de pau, nit d'amor"), facilitant així la vinguda del foc britànic. Aquests, en canvi, van optar per replicar amb cançons pròpies de la seva terra, començant així una treva que podia haver aturat la Guerra.

Unes hores després, un soldat alemany es va atrevir a cantar la cançó en qüestió de peu, essent seguit poc després per alguns companys de la seva divisió. La companyia british però, no va voler disparar tampoc aquesta vegada : més aviat es va limitar a imitar els moviments alemanys, trobant-se alemanys i britànics al mig del camp de batalla on, hores abans, s'havien intentat matar. A vegades, fins i tot, acordaven una altra treva informal, per a benefici de tothom.

Al dia següent ambdós bàndols van complir la promesa de treva feta la nit anterior : es feien fotos i, fins i tot, es va organitzar un partit de futbol amb una pilota que (Déu sabrà per què) un escocès portava sempre al camp de batalla. Aquell dia, sembla, els alemanys van guanyar per 3-2 a un partit jugat amb absoluta cavallerositat. Van intercanviar el menjar, així com alguns regals de Nadal. També, menys agradable, es va dedicar a l'enterrament dels cossos caiguts durant d'altres nits.

Però tanta pau durant una guerra no podia durar gaire : quan a oides d'alts mandataris va arribar dita treva, enfellonits, van enviar-hi un Brigadier anglès que supervisés la zona. Així, els soldats d'ambdós bàndols havien de fer que res havia passat i que la guerra continuava. El Brigadier però, es va adonar que, tot i semblar les coses al seu lloc, un alemany sobresortia de la trinxera sense que cap anglès el disparés. Va obligar per tant a un soldat aliat a fer aquesta desgraciada mostra de lleialtat : el primer tir va allunyar-se molt del seu objectiu, també el segon, però la proximitat del tercer va fer entendre a l'alemany el que passava, tirant-se a terra com si realment hagués estat ferit.

Uns dies després, la Guerra a Ypres va continuar com ho havia fet sempre però, durant aquells dies, a la Gran Guerra també hi va ser Nadal.

Fonts : http://www.casusbelli.com i http://www.greatwar.nl