Humor francès

Al Decembre marxo a París. No és que em faci la mateixa il·lusió que anar a Londres, però al cap i a la fi París també deu tenir el seu encant i, donat que sóc una gran fan de la gastronomia en general, de ben segur que m'hi trobaré bé. A més a més, el meu cognom és "París" precisament, així que hauré d'anar-hi algun dia per a evitar el recurrent "i no coneixes París?". Enfin.

És així com he recordat una anècdota que ens pot donar la idea del fiable que  és la premsa.  Recordem que entre 1814 i 1815 Napoleó mirava intranquil la situació de França des del retir a Elba. Coneixent el personatge, no és estrany que decidís sol·lucionar els problemes del contret imperi a la seva manera : davant d'una inexplicable distracció de les guardies britàniques i franceses, Bonaparte va embarcar amb 600 homes a Ponferraio el dia 26 de febrer de 1815.

Quan el diari francès "Le Moniteur Universel" va saber de la fuga de Napoleó, a mesura que l'emperador s'atançava a París, es van succeir una sèrie de titulars que, de llegir-los tots seguits, podrian ser una mostra del peculiar humor francès:

9 de Març : "El Monstre es va escapar del seu desterrament".

10 de Març : "L'Ogre cors ha desembarcat a Cabo Joan".

11 de Març: "El Tigre s'ha mostrat al terreny. Les Tropes avancen per aturar per tot arreu el seu progrès, així conclourà la seva aventura miserable arribant a ser un vagabund entre les montanyes".

12 de Març: "El Monstre actualment ha avançat per Grenoble".

13 de Març :"El Tirà és ara a Lyon. S'estèn la por als carrers per la seva aparició".

18 de Març :"L'Usurpador s'ha aventurat a atançar-se, és a 60 hores de marxa de la capital".

19 de Març :"Bonaparte avança amb marxa forçada, però és impossible que pugui assolir París".

20 de Març :"Napoleó arribarà als murs de París demà".

21 de Març :"L'Emperador Napoleó és a Fontainebleau".

22 de Març: "La tarda d'ahir La seva Majestat l'Emperador va fer la seva entrada pública i va arribar a Les Tulleries. Res no pot excedir l'alegria universal. Visca l'Imperi!

El curiòs de la història és que, en un principi, aquest diari era un diari de propaganda Napoleònica, però al 1811 va perdre el nom de "Gaceta Nacional" i, perduda en part la seva exclusivitat política, va carregar contra el que era el seu cap, pensant erròneament que Napoleó no podria tornar mai de la illa.

Com deia, humor francès.

La nena de l'abric roig

Fa quasi ja dos anys que vaig escriure l'última entrada a aquest bloc. Hi deia que no m'atrevia a obrir i menys a sopar una llauna de carn Spam que havia comprat a Londres. Encara avui no la he obert. El dia que ho faci, potser, n'hi sortiràn espirits o alguna cosa semblant. Em passa el mateix amb una ampolla de cervesa de l'Athletic de Bilbao. Algú vol vindre a provar tan meravellós sopar?

No he estat massa inspirada, però fa dos dies vaig reveure la magnífica pel·licula de Spielberg "La llista de Schindler", treball que per cert el director va presentar com projecte de final de carrera (per fotre, suposo). A aquest film, en blanc i negre, existeix una escena on hi surt una nena amb un abric que es dintingueix de color roig.

El director, sembla, va voler aïllar una durísima història de l'holocaust nazi a la II Guerra Mundial i que explicava per a Joseph J. Preil un jueu polonès que va sobreviure al camp Plaszow, Aaron Schwartz:

"Quan vaig arribar a Plaszow el primer dia, em van posar a un grup per a cavar una tomba immensa... van portar camions, amb nens de dotze anys o més, i els van matar a tots... quan van arribar a les tombes van ser disparats allà mateix.

Un grup portava, amb un carretó, algun clor i ho posava damunt, doncs hi havia una quantitat tan tremenda de cossos en aquestes tombes.. Una nena, una noia rossa bella, es va asseure sobre la tomba, vestida amb un abric blanc esquimal, tot ensangonat, i va demanar una mica d'aigua.. aquesta nena havia empassat molta sang, ja que tenia un tret al coll. I llavors va començar a vomitar terriblement. I llavors es fica com si fos al llit i diu, "Mare, dóna'm la volta, dóna'm la volta." 

Aquesta nena no va saber què li passava. Li van disparar, estava mig morta després del tret. I es va asseure sobre la tomba, entre tots els cadàvers, i va demanar aigua.. estava encara viva. No hi havia mare, només nens del ghetto de Cracòvia. 

Així que estava de cap per avall aquesta nena, i va demanar que li donessin la volta. Què va succeir després? No ho sé. Va ser enterrada viva, probablement, coberta de clor... Estic segur, perquè no li van pegar un altre tir a aquesta noia."

Realment terrible. Així és la guerra.

Font: http://www.auschwitz.dk/redgirl.htm

Spam

Fa 2 dies, 2 hores i 38 minuts que vaig deixar enrere Londres (no me l'enyoro, no pas, què us fa pensar això?) i, a més a més del Big Ben, la Torre de Londres, el British Museum o Trafalgar Square, vaig trobar-hi una cosa menys espectacular, però més inesperada: una llauna de carn marca Spam.

Spam és la paraula que avui dia fem anar fent referència al correu, sovint publicitari i sempre molt molest, que rebem per e-mail. Aquest tipus de missatges podriem dir que ens apareixen dia sí i dia també a la nostra safata d'entrada, però per què en diem Spam?

La paraula en qüestió té el seu origen a la II Guerra Mundial. L'empresa "Hormel foods" va treure al mercat durant 1937 unes llaunes de carn anomenades Spam, basant el nom en una paraula única formada per "Spice"(picant)  i "Ham" (pernil). El fet d'estar enllaunat facilitava el trasllad d'aquest aliment i soldats britànics i soviètics el rebien massivament a les seves files.

Més endavant, els magnífics Monty Phyton recuperaven el terme a un important nombre d'sketchs i, el seu costum de repetir la paraula a diversos anuncis publicitaris fins la sacietat va traslladar-se al molest correu electrònic que, com la carn a la II Guerra Mundial i la paraula a les actuacions dels Monty Phyton, apareixia a tota hora i a tot arreu.

Ara, encara no he sigut prou valenta per a tastar el menjar del qual us estic parlant, sembla la carn que li dóno al gosset, però és una llauna famosa a la II Guerra Mundial i recuperada pels Monthy Phyton... No es podia deixar de comprar!

Que tingueu un feliç any nou i el pobres ja sabeu, l'important és la salut (per això encara m'ho repensaré lo de sopar Spam avui).

La batalla d'Agincourt

El 25 d'octubre de 1415 les tropes franceses i angleses es trobaven a Agincourt (Azincourt), disposades a batire's en una batalla que resultaria històrica dins de la guerra dels 100 anys.

La diferència numèrica era extrema i molt favorable a les tropes franceses, ja que els exèrcits beligerants estaven distribuïts de la següent manera*:

Exèrcit anglès :                        
 
Comandant:Enric V de'Anglaterra      

Senyors : 24                          

Homes a peu i cavall : 1.200           

Arquers a peu : 3.700                  

Arquers a cavall : 4.000

Exèrcit francès :
 
Comandant:Condestable Carles d'Albert i Mariscal le Maingre           

Senyors : 23

Homes a cavall : 8.400           

Homes a peu : 14.000                  

Arquers : 2.000

Els temuts arquers anglesos, tot i saber els problemes que causaven a França, no eren prou per a superar l'immens avatatge numèric, encara que poc sabien aleshores com de contraproduent resultava un exèrcit d'aquesta mida quan la batalla s'havia de desenvolupar a l'estret bosc de Tramecourt. L'exèrcit de d'Albert i Le Maingre, encara havent arribat abans al camp de batalla, va optar per col·locar-se en profunditat al llarg del bosc, el que afavoria tremendament els anglesos i els seus arquers. Així va passar que els arquers no van tenir un gran problema a l'hora d'aniquilar els homes que avançaven a peu cap a la seva posició.

No contents amb aquesta errada tàctica, semblaven desconèixer el territori que amb sang i suor volien defensar, ja que les plujes recents havien fet del bosc Tramecourt un terreny pantanós. Va ser per això que la cavalleria pesada francesa va quedar absolutament paralitzada pel fang, obligant els seus homes a lluitar en el cos a cos, on els francesos van començar a patir la seva derrota : portaven armadures de més de 35 kg, sense comptar el casc o la cota de malla i, tot i que una armadura d'aquesta mena els protegís dels arcs anglesos, poc podien fer davant dels àgils homes d'armes d'Enric V.

Així va ser que entre poc més de 6.000 anglesos uns 30.000 fidels a la corona de França van rebre les seves i les del veí. Enric V va prohibir els robatoris, les violacions i qualsevol cosa que fes pensar que estaven envaint una terra aliena. Els anglesos, deien, recuperaven el que era seu.

* La majoria de fonts asseguren que la diferència numèrica era molt major, però m'he estimat més tirar per baix

Fonts : Wikipedia

El perill d'un mots encreuats

Vaig tancar fa poc aquest bloc d'únic lector, però el cas és que la preparació del nivell C m'ha fet tornar a obrir-lo. En principi i que jo sàpiga, l'èxamen és el 6 de juny, aniversari del Dia D, cosa que m'ha fet recordar una curiosa anècdota sobre la missió a Normandia.

Els preparatius per al desembarcament del 6 de juny de 1944 es van portar a terme sota el més absolut dels secrets militars, ja que suposava l'entrada americana en terra europea. El nom en clau d'aquesta operació era "Overlord" i les platges escollides per a la invasió portaven el nom, també en clau, d'Omaha i Utah. Els ports artificials de les tropes aliades es deien "Mulberry A" i "Mulberry B" i eren una peça més de la maquinària Neptune, el nom que rebia el conjunt d'operacions navals.

La història comença a posar-se interessant quan un coronel, coneixedor dels detalls del desembarcament i aficionat als mots encreuats, descobreix dies abans del Dia D que als mots-creuats del diari Daily Telegraph hi apareixen des de fa unes setmanes, entre horitzontals i verticals, una sèrie de paraules massa properes a la realitat que tant havien tractat d'ocultar els aliats: el 2 de maig hi apareixia la paraula "Utah". 20 dies després, el dia 22 de maig "Omaha" i, el dia 30 del mateix mes, la paraula "Mulberry".  L'1 de juny sortia "Neptune" i el dia 2, només quatre dies abans de l'operació, el nom triat per a la invasió d'Europa : "Overlord".

Els responsable d'aquests mots encreuats, lògicament prés per espia, era un mestre d'escola anglès de nom Leonard Sidney Dawe que, evidentment, es va trobar, a 48 hores del Dia D, davant de l'interrogatori d'un equip de contraespionatge de Scotland Yard.

Les inverstigacions però, van provar la innocència del mestre i la operació "Overlord" va continuar endavant i com estava previst. Amb tant incrïbles casualitats no és estrany que, encara ara, sorgeixin veus qüestionant la bona intenció del senyor Dawe.

Fonts : "The largest day" (Cornelius Ryan) i "Las cien mejores anécdotas de la II Guerra Mundial" (Jesús Hernández)

Tancat

Immortal Fidel

El que fou president de Cuba, Fidel Castro, potser pugui presumir de poques coses, però entre aquestes poques es troba, sense cap mena de dubte, la capacitat per a sobreviure que sempre ha mostrat. El lector pot pensar que el motiu d'aquest escrit és la seva ja avançada edat i duradora vida. També el fet que Fidel hagi estat donat per mort desenes de vegades els últims mesos, sense que això fos mai una realitat. Però el cert és que m'estic referint a les 638 vegades que, els uns o els altres, han intentat acabar amb la vida del cubà.

Els eterns enemics de Cuba, els United States of Amèrica, s'enduen el premi als més tossuts : durant el mandat d'Eisenhower ho van intentar 38 vegades, 42 vegades durant el de Kennedy, Johnson va fracassar 92 vegades i el poc carismàtic Carter 64. La major tenacitat la va mostrar l'administració de Nixon amb 184 intents i, sota el mandat de Reagan, la vida del cubà va estar en perill fins a 197 vegades. Clinton i Bush pare semblaven els més pacífics, amb només 16 i 21 vegades. Tot sense tenir en compte les tentatives de George W. Bush, que no són conegudes encara.

El cert és que fins i tot la Màfia va tractar d'acabar amb Fidel Castro, que no és estrany continuï viu sabent dels extravagants mètodes que van arribar a fer anar per a acabar amb la vida del "revolucionari" :

- Fent-li arribar un equip de submarinisme infectat de tuberculosi.

- Enverinant o posant explosius (!) als puros de la marca favorita de Fidel.

- Omplint mol·luscs d'explosius sabent de la passió de Fidel pel submarinisme.

-Amb una metralladora dins d'una falsa càmera de televisió (!!).

Però el més destacat és l'intent d'assassinat per part de Marita Lorenz, una ex-amant de Fidel contractada per la CIA i que havia d'enverinar-lo una vegada arribés fins ell. Fidel Castro, estranyat per la tornada de la seva amant despitada, va preguntar-li si el volia matar. Després de la resposta afirmativa de Marita Lorenz, el líder cubà va donar-li una pistola carregada demanat-li que acabés tan aviat com fos possible. L'ex amant, probablement enamorada de Fidel, no va ser capaç de fer-ho i el polític va sobreviure aquesta vegada també.

Milers de cubans continuen amb el desig de viure a una Cuba lliure i ells, millor que ningú, podrien aplicar el dit aquell de "mala hierba nunca muere".

Fonts : Wikipedia

P.S.- Tinc especial simpatia pels cubans i no puc escriure sobre Cuba sense fer una petita reivindicació, així que cito una famosa frase dels cubans a l'exili: ¿Pero qué culpa tengo yo de haber nacido en Cuba?